Passem doncs als atributs de l’ànima, i vegem
si n’hi ha alguns que siguin en mi. Els primers són alimentar-me i
caminar ; però, si és veritat que no tinc
cos, també és veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és
sentir, però hom no pot sentir sense el cos ; tota una altra cosa és que
he pensat que sentia, antigament, durant el somni, moltes coses que he reconegut no haver sentit en despertar. Un altre és pensar
i trobo que el pensament és un atribut que em pertany. Només ell no pot ésser
separat de mi. <<jo soc, jo existeixo>> : això és cert ;
però quant de temps ?. A saber tant de temps com jo penso. Car podria ser
que, si deixés de pensar, deixés al mateix temps d’ésser o existir. No admeto
res que no sigui necessàriament veritable : no sóc, doncs, parlant amb
precisió, res més que una cosa que pensa, és a dir un esperit, un enteniment o
una raó, que són termes la significació dels quals m’era abans desconeguda.
MEDITACIONS METAFÍSIQUES (A.T.,
IX, 21)
No m’hauria de sorprendre gaire quan penso en
la feblesa que hi ha en el meu esperit i la inclinació que té a caure sense
adonar-se’n en l’error. Perquè per més que, sense parlar, penso en tot
això dintre meu, ensopego sempre amb les paraules del llenguatge ordinari i els
termes gairebé ens confonen. Perquè nosaltres diem que veiem la mateixa cera,
quan algú ens la presenta i no que jutgem que és la mateixa pel fet que té el
mateix color i la mateixa figura. Per la qual cosa voldria gairebé concloure
que coneixem la cera per la visió dels ulls i no per la sola inspecció de la
ment si no fos que de vegades veig des de la finestra homes que passen pel
carrer i, en veure’ls, no puc evitar dir que veig homes –igual com dic que veig
la cera- quan de fet el que veig des de la finestra només són barrets i capes,
que podrien cobrir espectres o bé homes fingits que es mourien mitjançant
mecanismes... En canvi jo jutjo que són autèntics homes i d’aquesta manera
comprenc, solament per la facultat de jutjar que posseeix el meu esperit, allò
que creia veure amb el els ulls
Rene Descartes. Segona Meditació
Tanmateix em cal considerar que sóc home i per
tant que tinc costum de dormir i
representar-me en somnis les mateixes coses i de vegades altres menys
versemblants que les que aquests
insensats imaginen estan desperts. Quants cops m’ha passat que somiava, al
vespre, que era aquí, vestit com ara i
que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre del llit tot nu? Tinc
molt clar ara que no miro aquest paper amb ulls de son, que aquest cap que
bellugo no està gens endormiscat, que intencionadament i deliberadament estenc
la mà i la sento; allò que s’esdevé en el somni no sembla tan clar i tan distint
com tot això. Però, Si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre
dormia, per il·lusions semblants. I mentre em deturo pensant això, veig amb tanta
claredat que no hi ha indicis concloents ni senyals tan certs que em facin distingir entre vetlla i somni
que resto estupefacte; l’esbalaïment és tal que gairebé és capaç de persuadir-me
que estic dormit.
RENE DESCARTES. Primera Meditació
Una possible resposta es troba al Moddle de la matèria Història de la Filosofia